«Ja que la mort, ben mirat, és el veritable objectiu de la nostra vida, m’he familiaritzat tant des de fa uns anys amb aquesta veritable i millor amiga de l’home, que la seva imatge no tan sols no té res de terrorífic per a mi, sinó que és, ben al contrari, apaivagadora i consoladora. I dono gràcies a Déu que m’hagi concedit el goig de tenir l’ocasió —vós m’enteneu— d’aprendre a conèixer-la com la clau de la nostra veritable felicitat.” Wolfgang Amadeus Mozart en una carta al seu pare Leopold, datada el 4 d’abril de 1787.

 Mozart va veure morir cinc dels seus germans i quatre dels seus sis fills. En aquesta carta, escrita en el context de la malaltia del seu pare, reflexiona sobre la mort amb l’optimisme i el consol d’un fill davant els darrers dies del seu pare.

Mozart va rebre l’encàrrec de compondre una missa de Rèquiem per part del Comte Franz von Walsegg, qui tenia per costum encarregar obres a compositors per després fer-les passar per seves. En aquest cas, volia una missa de Rèquiem per celebrar els funerals de la seva dona. El 5 de desembre de 1791, Mozart moria, alterant els plans del noble. Constanze, la dona de Mozart, no volia perdre l’encàrrec (i la seva retribució) i necessitava algú que pogués finalitzar la peça. Van ser varis els compositors que van rebutjar l’oferiment després d’algun intent  (Eybler, Freystadler, Stadler), i finalment va ser Süssmayr, sembla que el menys experimentat dels candidats, qui va acceptar la tasca de finalitzar la missa.

Süssmayr va ser pagat per Constanze perquè el seu treball quedés en l’anonimat. Ningú havia de descobrir aquesta trama, ja que el Rèquiem perdria valor de cara a les editorials i al públic si es descobria l’autoria parcial de Mozart. El 10 de desembre de 1791, cinc dies després de la mort de Mozart, s’interpretava l’obra (només l’Introitus i Kyrie) a l’església de Sant Michael en ocasió de les exèquies funeràries del mateix Mozart, i el gener de 1793 s’estrenava l’obra sencera en un concert en benefici de Constanze i els seus fills.

Mozart va escriure el seu Rèquiem des del coneixement de la tradició de la música sacra vienesa, on trobem ressonàncies de compositors com Michael Haydn o Florian Gassmann. El concert s’obre amb la Symphony  i el primer número de l’obra d’Handel, The Ways of Zion do mourn. Aquesta obra va servir de model pel  primer número del Requiem i amb la qual comparteix la melodia de coral luterà Herr Jesu Christ, du höchstes Gut (Senyor Jesucrist, tu ets el bé més alt). Una melodia que crea una interconnexió musical i emocional entre les dues obres.

L’abril de 1963 es va descobrir un manuscrit de Mozart que contenia uns apunts d’una fuga sobre un Amen. No queda clar per què Mozart no va tirar endavant aquest moviment i si Süssmayr va tenir l’oportunitat de veure aquest esborrany. Però el que sí que queda clar, és que aquesta fuga anava destinada pel Rèquiem, al final del Lacrimosa. D’aquesta manera l’obra queda estructurada sobre tres fugues que exerceixen de pilars de l’obra, (Kyrie, Amen, Cum sanctis tuis). Un fragment de 16 compassos que ens ajuden a entendre millor aquesta obra i a descobrir la seva apassionant història compositiva.

Amb motiu del funeral de Beethoven, es va interpretar el Rèquiem de Mozart, amb l’afegit d’un  Libera me (un text de la Missa de Rèquiem que Mozart no va compondre) escrit pel músic vienès Ignaz von Seyfried (1776-1841). L’obra de Seyfried s’ajustava perfectament a l’obra inacabada de Mozart, ja que està en la mateixa tonalitat de Re menor i tenia  una instrumentació similar. Es tracta d’una obra que va ser popular i va ser àmpliament utilitzada a la Viena del segle XIX. Amb la interpretació del Libera me

El Rèquiem va ser una obra de gran èxit que es va convertir en la música preferida per les grans ocasions funeràries entre nobles i aristòcrates. Es va difondre àmpliament per les catedrals de la península i trobem còpies a Màlaga, Jaén, Cervera, Olot o València, entre altres ciutats. Avui escoltarem el Rèquiem en una particular versió trobada a la Catedral de Pamplona, que va ser interpretada el 1844.  

Les catedrals adaptaven les obres segons les possibilitats de la capella de música de què disposaven. En la versió d’avui, els trombons i el timpani se suprimeixen (prenen el contrabaix el paper del timpani en alguns moments!!), les trompetes se substitueixen per trompes i els corni di bassetto per clarinets. El resultat és una nova sonoritat amb nous colors instrumentals fruit d’un diàleg creatiu amb la tradició. Les obres s’adapten i evolucionen segons les particularitats  i les interpretacions de cada lloc. 

La música té el poder de transcendir el temps, d’ajudar-nos a comprendre les emocions i els pensaments més profunds de l’ésser humà. Avui, ens endinsarem en obres que reflexionen sobre la mort i la transcendència, creades per compositors  que han capturat la profunditat de l’esperit humà. El desig universal de comprendre i trobar consol en la mort ressona a través d’aquestes notes, i ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia percepció de la vida, la mort i el més enllà.